Gramàtica normativa valenciana

Abstract

Des del segle xviii, la major part de les llengües de cultura occidentals han comptat amb gramàtiques prescriptives, sovint amb l’aval d’institucions acadèmiques creades pel poder reial per a tal finalitat. No ha passat així en el cas de la nostra llengua, perquè, arran de la Guerra de Successió (1704-1714), quedaren suprimits els usos oficials. La llengua mantenia plena vitalitat en l’àmbit oral i en la literatura popular; però, sense els usos administratius ni el conreu de la literatura culta, començà a patir una certa interferència del castellà i entrà en un procés de dialectalització. La llengua, d’altra banda, no disposà de gramàtics que la descrigueren amb rigor i que la dotaren d’unes normes de caràcter ortogràfic, morfològic i sintàctic que tornaren a convertir-la en llengua de cultura. A principis del segle xx, el pare Lluís Fullana publicà una Gramàtica elemental de la llengua valenciana (1915), que, tot i basar-se en el registre col·loquial de la llengua, pretenia superar els usos lingüístics més vulgaritzants que caracteritzaren una part de la producció escrita en valencià del segle xix. El 1918, Bernat Ortín donà a conéixer una ben orientada Gramàtica valenciana (nocions elementals per a escoles de primeres lletres), com a resposta a les incipients demandes d’introducció de la llengua en el sistema escolar. El 1930, Lluís Revest va publicar La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, opuscle que, amb un remarcable to didàctic i rigor científic, posa les bases ortogràfiques i gramaticals de les Normes de Castelló, de 1932, de les quals va ser un dels artífexs principals. La mateixa preocupació didàctica és la que inspira les successives edicions, a partir de 1933, de les Lliçons de gramàtica de Carles Salvador, que amb el títol de Gràmatica valenciana serviren, des del 1950, de llibre de text per als alumnes dels Cursos de Llengua Valenciana de Lo Rat Penat durant quasi tres dècades. El 1933, Josep Giner va publicar La conjugació dels verbs en valencià, amb un enfocament descriptiu i alhora prescriptiu. Amb la mateixa orientació, el 1950, l’Editorial Torre publicà la Gramàtica valenciana de Manuel Sanchis Guarner, manual les recomanacions del qual per als usos literaris foren seguides durant quasi trenta anys en totes les publicacions d’esta editorial i han servit de pauta per als usos literaris valencians fins a l’actualitat. Després de la llarga etapa del franquisme i del període de la Transició, les perspectives de recuperació del valencià com a llengua oficial, materialitzades amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) i de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983), han afavorit l’aparició de nombroses gramàtiques i llibres de text que han consolidat la doctrina gramatical dels grans mestres Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor. Totes estes obres s’inspiraven en l’esperit de consens i de dignificació de la llengua, que culminà amb la signatura de les Normes de Castelló, i aprofundien, des d’una òptica valenciana, en la tasca codificadora iniciada per Pompeu Fabra.